Si hi ha alguna cosa que hem descobert amb el confinament és que disposem de tot el temps del món. Estem fets de temps que passa. A les nostres reflexions veiem el sorgiment d’una nova percepció temporal que estava erosionant la memòria. La velocitat amb la què passaven les coses ens obligava a viure una mena d’amnèsia. A les converses entre docents és recurrent el debat sobre la gestió que fem del nostre temps. Un tret comú era la falta de narrativitat a les nostres vides, amb un temps viscut com una successió de llambregades sense connexió entre sí. La concepció temporal que predomina és com una pàgina web d’scroll infinit (com si es tractés de Twitter o d’instagram). Un cicle interminable en constant acceleració. Sense records, sense relacions entre els fets no existeix la possibilitat de construir cap futur comú. Però com deia, el confinament ens ha fet descobrir que disposem de tot el temps del món. Pensàvem que ens faltava temps quan, de fet, el temps és l'única cosa que...