DEL JO AL NOSLTRES: Ser temps en el temps

Si hi ha alguna cosa que hem descobert amb el confinament és que disposem de tot el temps del món. Estem fets de temps que passa. A les nostres reflexions veiem el sorgiment d’una nova percepció temporal que estava erosionant la memòria. La velocitat amb la què passaven les coses ens obligava a viure una mena d’amnèsia. A les converses entre docents és recurrent el debat sobre la gestió que fem del nostre temps. Un tret comú era la falta de narrativitat a les nostres vides, amb un temps viscut com una successió de llambregades sense connexió entre sí. La concepció temporal que predomina és com una pàgina web d’scroll infinit (com si es tractés de Twitter o d’instagram). Un cicle interminable en constant acceleració. Sense records, sense relacions entre els fets no existeix la possibilitat de construir cap futur comú. 

Però com deia, el confinament ens ha fet descobrir que disposem de tot el temps del món. Pensàvem que ens faltava temps quan, de fet, el temps és l'única cosa que tenim. Analitzem-ho. Mai ens ha faltat el temps. Simplement l’hem dedicat a altres aspectes, l’hem llençat, l’hem venut… En tot cas, allò que ens falta és espai, o menjar, o escalfor, o paraules amb els altres... però de temps no ens falta gens. Ha fet falta alguna cosa més potent que alentir la vida per adonar-nos. Ha fet falta sortir de la dinàmica de la velocitat per aturar el temps i adonar-nos.

De la mateixa manera que a una persona amb síndrome de Diògenes no li falta espai, sinó que acumula un excés d'andròmines, podem dir que no ens falta temps, sinó que ens sobraven activitats. Carlo Rovelli diu en el seu llibre "L'ordre de el temps" que el nostre ser és ser en el temps. El seu embolcall ens alimenta, ens obre al món, ens torba, ens espanta, ens bressola. Espero que l'experiència de l'instant present ens porti a trencar amb el nostre passat i alhora amb el nostre futur. En aquesta concepció del temps el jo es dissol per tornar-nos a tots iguals. Tornar-nos qualsevol home o dona. Ser l'altre i allò altre. Una comunió total amb el que som i no amb el que fem per omplir-nos.