Xesús Ballesteros

Fa unes setmanes n'Agnès ens va demanar que li compréssim uns patins en línia. La meva primera reacció va ser de rebuig: "es caurà", "no sap anar", "Es farà mal" ... Una sèrie de retrets que problematitzava la veu de la meva filla. Per sort vaig saber vèncer (amb ajuda de la meva dona) la tensió entre la seva voluntat i les meves pors, i li vam comprar els patins. He de dir que l'aprenentatge no ha estat tan caòtic com predeia i en uns pocs dies ha aconseguit mantenir-se en peu sense caure. Durant aquest procés de caigudes i aixecaments, hi ha hagut molts moments de "Mira què faig!" Aquesta frase l'hem escoltat milions de vegades,  com a pares o mestres, i en diferents situacions. És d'aquest requeriment per part de la meva filla del què volia parlar. A vegades oblidem que per ells és vital i els és necessari que els prestem atenció. Al darrera del seu requeriment hi ha la necessitat d'un mirall on enmirallar-se per f

El passat dimarts 22 de maig, dins del marc de les Jornades “compartim experiències” vàrem obrir amb la conferència “les actituds docents” a càrrec d’en Tomeu Barceló. Durant aquesta conferència en Tomeu ens va fer veure que hem d’anar més enllà de la formació docent i arribar a la transformació de la persona. La nostra màxima preocupació hauria de ser establir les condicions necessàries i suficients per promoure el desplegament de les persones. Més enllà de l’experiència que donen els anys, s’ha de posar en valor l’actitud al davant dels alumnes i amb la resta de la comunitat educativa. És cert que els anys d’experiència docent permeten preveure moltes situacions d’aula, però també ho és que aquest saber arrossega el llast de prejudicis que moltes vegades transformen les relacions en un seguit d’actituds excessivament prefabricades. Quan en Tomeu Barceló ens va parlar de la primera condició actitudinal del bon mestre, l’autenticitat, la sinceritat i la congruència

Mi corazón es un avión perdido definitivamente para quienes piensan que estar arriba es volar alto. (Casa sin terminar, Aníbal Núñez) Hi ha un mite que em sembla fascinant, al que m'agrada anar sovint. És el mite d'Ícar. La caiguda d'Ícar reflecteix un intent de llibertat que supera la condició humana. El jove inexpert es deixa portar per la seva ambició, ignorant la saviesa del seu pare , i no pot distingir el perill que ho aguaita, perint en el camí. Des del principi dels temps, la humanitat ha anhelat abraçar l'aire, tot i que diferents esdeveniments ens han fet renunciar a l'alt vol. Un desig de llibertat, de tocar el cel, que es veu trencat per una caiguda funesta. Segons l'antropologia simbòlica, la caiguda és un esquema o un arquetip que emmascara la sensació de vertigen. La imatge de la caiguda representa, en general, la derrota sota les seves múltiples formes, la pèrdua d'un punt de suport, actua com un estímul per a sugg