Passa al contingut principal

MIRA QUÈ FAIG!

Fa unes setmanes n'Agnès ens va demanar que li compréssim uns patins en línia. La meva primera reacció va ser de rebuig: "es caurà", "no sap anar", "Es farà mal" ... Una sèrie de retrets que problematitzava la veu de la meva filla. Per sort vaig saber vèncer (amb ajuda de la meva dona) la tensió entre la seva voluntat i les meves pors, i li vam comprar els patins. He de dir que l'aprenentatge no ha estat tan caòtic com predeia i en uns pocs dies ha aconseguit mantenir-se en peu sense caure.


Durant aquest procés de caigudes i aixecaments, hi ha hagut molts moments de "Mira què faig!" Aquesta frase l'hem escoltat milions de vegades,  com a pares o mestres, i en diferents situacions. És d'aquest requeriment per part de la meva filla del què volia parlar. A vegades oblidem que per ells és vital i els és necessari que els prestem atenció. Al darrera del seu requeriment hi ha la necessitat d'un mirall on enmirallar-se per fer-se presents. Segons la Teoria del Mirall atribuïble al psicoanalista Jacques Lacan, la formació del jo de l'infant apareix durant el període que és capaç d'identificar la seva pròpia imatge en el mirall i reconèixer-se amb goig, és a dir, li agrada la imatge que el mirall projecta. 

"Mira què faig" duu implícita la seva necessitat de ser escoltat, de veure reflectida la propia imatge en nosaltres, a fi de reconèixer-se i de poder construir-se. Quan n'Agnès cridava "Mira, papà, m'aguanto dreta", jo tenia una gran responsabilitat a la mirada, a l'escolta que feia d'ella, a la paraula que li posava. Al damunt de la frase hi estava el seu éxit, però en la profunditat estava la construcción i el creixement de la seva personalitat. Perquè la meva presencia és un dels elements fonamentals per la seva autoestima. 

És cert que l'autoestima és la visió que cadascú tenim de nosaltres mateixos, l'avaluació personal que ens fem, els defectes i virtuts que ens monstrem… Però també ve marcada per la visió que ens tornen de nosaltres mateixos aquells que están al nostre costat. Reconèixer "allò que fa" li facilita la construcció de l'autoconcepte, la pròpia estima i el propi respecte. Tenim la obligació de retornar-li un elogi a les seves habilitats, a les seves preferències, a les seves qualitats ... En aquesta combinació de mirades sobre el que som i sobre el que volem ser, construeixen la seva persona.

És tan important la formació de l'autoestima com a necessitat humana, tan fonamental, que hauria d'estar sempre molt present, ja que condiciona les relacions entre les persones i els aprenentatges. "Mira què faig" suposa un saber-se explicar un mateix, suposa una interpretació sobre les vivències que necesita ser validada pels altres. Som responsables de la formació de la seva autoimatge. 

"Mira què faig". I jo et miro amb responsabilitat, donant-te seguretat, creant un vincle de pertinença. Et miro possibilitant la generació de sentiments, creant un ambient on puguis gaudir de la teva personalitat amb uns trets personals i singulars, com aquest anar en patins. Només així t'ajudaré a crear la convicció que ets única i irrepetible. 






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

POR ISIS

Esta noche no hay sirenas cantando. He bajado a la playa tal y cómo hicimos hace un año, con una botella de cava en la mano y la toalla en la otra. He venido a refugiarme en el silencio de nuestra cala y en la fugaz lucidez de la luna. No me malinterpretes. La nostalgia se me pasará y me daré una nueva oportunidad. Necesitaba volver a nuestra última noche. Seguro que la recuerdas. Estuve toda la semana insistiéndote en tener una velada romántica en la playa. Tu y yo a solas. “Quiero bañarme con la luna.”. Intentaste posponerlo, pero al final cediste. Aquí me tienes hoy, en la misma roca, sentada y brindando a la vida. El mismo brindis de aquella noche: “Por Isis”.  Pensé varias veces en huir. Pero siempre te encargaste de hacerme ver lo débil que era. Aquella frase… ¿Cómo era?… Aquella en la que me decías que era una fracasada y que no tenía dónde ir… Simplemente me harté de padecer la torpeza de tus golpes, de vivir con un marido pésimo y colérico al que los amigos idolatraban. L

Matemàtiques per a una vida quotidiana

"Competència matemàtica: l'habilitat d'entendre, jutjar, fer i usar matemàtiques en una gran varietat de situacions i contextos en els quals la matemàtica juga, o podria jugar, un paper important" Mogens Niss.   Des de fa dècades, la sensibilitat per apropar la formació matemàtica a la vida real ha rebut un especial desenvolupament, cobrant una gran importància. Però aquesta "matemàtica per a la vida" no és una simple reducció a l'alfabetització numèrica. Hi ha múltiples tasques tant o més elementals que aquesta alfabetització: cobrar i pagar, entendre un rebut de la llum, mirar i interpretar gràfics en un diari, interpretar un percentatge de rebaixa .... i que han de ser assumides com un punt de partida, no com a conseqüencia de l'alfabetització. Quan parlem de matemàtiques per a la vida ho fem partint de l'alfabetització quantitativa i de la superació del anumerisme, plantejant objectius matemàtics ambiciosos. Hi ha una sèrie d'a

DEL JO AL NOSLTRES: Ser temps en el temps

Si hi ha alguna cosa que hem descobert amb el confinament és que disposem de tot el temps del món. Estem fets de temps que passa. A les nostres reflexions veiem el sorgiment d’una nova percepció temporal que estava erosionant la memòria. La velocitat amb la què passaven les coses ens obligava a viure una mena d’amnèsia. A les converses entre docents és recurrent el debat sobre la gestió que fem del nostre temps. Un tret comú era la falta de narrativitat a les nostres vides, amb un temps viscut com una successió de llambregades sense connexió entre sí. La concepció temporal que predomina és com una pàgina web d’scroll infinit (com si es tractés de Twitter o d’instagram). Un cicle interminable en constant acceleració. Sense records, sense relacions entre els fets no existeix la possibilitat de construir cap futur comú.  Però com deia, el confinament ens ha fet descobrir que disposem de tot el temps del món. Pensàvem que ens faltava temps quan, de fet, el temps és l'única cosa que