Salta al contingut principal

LA PREDICCIÓN

"Decidí no fallar en mi resolución; e, invocando la ayuda de los cielos, continué con infatigable ahínco cruzando aquella desértica región hasta que, en la lejanía , apareció el océano, último límite en el horizonte." 
Frankenstein, Mary Shelley  




- Ya está. Ya hemos llegado. - Mirándose el vientre en el espejo del baño, abre la cajonera donde guarda las pastillas. Un torbellino de mujeres danza a sus espaldas, como las señoritas de la calle Avinyó. Suspira y mira bien la caja desgastada. Los anticonceptivos le han acompañado desde hace años. Estuvieron con Juan, con Mario e incluso con Mateo, siempre deseando el momento de desertar. Es con éste último con quien por fin desaparecen.  Mateo le espera en el salón. Aún no lo sabe, pero será el padre de la criatura, "el milagro que salvará su mundo de la ruina". 

Ella tiene todas las necesidades básicas cubiertas. La alimentación, el lugar donde vivir, las relaciones sociales y las sexuales. Va al gimnasio dos veces por semana. Tiene un círculo de amigos que se mantiene en los años y es capaz de hacer nuevas amistades. Así pues, la criatura que traerá no es una simple prolongación del yo. No necesita ser madre como menester. En su maternidad arraiga la esperanza de un comienzo radical, la posibilidad de una vida que renueve por completo los horizontes de la humanidad. Su madre, su abuela y todas sus predecesoras engendraron como un acto cotidiano, encerrando en esa navidad su pasado, su salvador. Construyeron una familia profundamente matriarcal Ella quiere ser madre para ser superada de veras. Sin deseo de dominio.

Se viste con la camisa de seda azul. Recoge su pelo y se repasa los labios de rojo. La criatura llegará como un don. Renunciará a ejercer con ella su deseo de dominio. La criatura llegará inscrita en una historia, representando una superación radical de la misma. Está preparada. Guarda el test de maternidad en el bolsillo y sale. Mateo le espera con serenidad. Conocerá la alegría de lo que van a construir pacientemente juntos.


Detalle en el sarcófago de Prometeo del Museo Capitolino



Este texto participa en #relatosHorizonte convocado por @divagacionistas.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Matemàtiques per a una vida quotidiana

"Competència matemàtica: l'habilitat d'entendre, jutjar, fer i usar matemàtiques en una gran varietat de situacions i contextos en els quals la matemàtica juga, o podria jugar, un paper important" Mogens Niss.   Des de fa dècades, la sensibilitat per apropar la formació matemàtica a la vida real ha rebut un especial desenvolupament, cobrant una gran importància. Però aquesta "matemàtica per a la vida" no és una simple reducció a l'alfabetització numèrica. Hi ha múltiples tasques tant o més elementals que aquesta alfabetització: cobrar i pagar, entendre un rebut de la llum, mirar i interpretar gràfics en un diari, interpretar un percentatge de rebaixa .... i que han de ser assumides com un punt de partida, no com a conseqüencia de l'alfabetització. Quan parlem de matemàtiques per a la vida ho fem partint de l'alfabetització quantitativa i de la superació del anumerisme, plantejant objectius matemàtics ambiciosos. Hi ha una sèrie d'a...

Estimar els alumnes: més enllà de l’afecte i l’acompanyament

 Quan parlem d’educació, sovint ens referim a la importància d’estimar els nostres alumnes, d’acompanyar-los i de proporcionar-los un entorn segur on puguin créixer. Però, què vol dir realment estimar-los? Aquest amor no és només una qüestió d’afecte, sinó també de responsabilitat i exigència. Podríem comparar aquest amor amb el que es dona en una relació de parella. En qualsevol relació sana, el respecte i la seguretat emocional són pilars fonamentals, però amb això no n’hi ha prou. No podem dir que estimem algú si només ens limitem a respectar-lo i a fer-lo sentir còmode. L’amor, per ser autèntic i transformador, també ha d’incloure el repte, el creixement conjunt i, fins i tot, els moments difícils. En l’educació, passa el mateix. Estimar els nostres alumnes no vol dir simplement acompanyar-los i protegir-los de qualsevol frustració. L’afecte educatiu no es pot confondre amb deixar fer ni amb evitar-los el més mínim esforç. Si realment volem el millor per a ells, hem d’ajudar-lo...

EL DISCURS DE L'ODI

Byung-Chul Han: «Hoy no se tortura, sino que se "postea" y se "tuitea"» Vivim a una societat que viu dins la cultura de l'odi, on el discurs cau en visceralitats de destrucció. Els mitjans de comunicació influeixen al corrent de pensament i es converteixen en un medi potent per amplificar el discurs de l’odi de corrents de pensament. La manipulació de les opinions, la imposició de la mentida, la desqualificació, l’insult... s’han convertit en formes potents de relacionar-se. D’altra banda, l’extensió de l’ús de les xarxes socials ha amplificat aquest fenòmen, especialment entre els joves. És funció de les escoles i instituts desactivar el discurs de l’odi incorporant continguts i estratègies per a que els nostres alumnes tinguin eines per identificar-ho, denunciar-ho i contrarestar-ho. Voldria fer esment a les paraules de Maslow, « Puesto que esta naturaleza interna es buena o neutral y no mala, es mucho más conveniente sacarla a la luz y cultivarla que...