Xesús Ballesteros

Aquests dies els debats sobre l'educació giren a com recuperar la "normalitat", l'estat d'abans del covid. Com prepararem les nostres aules per mantenir la distància sanitària necessària? Com distribuirem els horaris? I el personal? Com podrem garantir la seguretat de tothom? Un enfocament imprescindible, però no l'únic a tenir present. Aquest enfocament no parla d'allò que també és important i urgent, de com podem sortir d'aque st sistema que gira entorn a les desigualtats i la injustícia.  Tenim una oportunitat per elaborar un pla de desescalada a educació, un pla de sortida de la competència, de la meritocràcia, de la qualificació, de l'exclusió o fins i tot de l'excel·lència ... amb l'objectiu de retornar l'educació al seu lloc i sotmetre-la a les necessitats dels infants. Necessitem un canvi del model social que hem viscut fins ara, un model capitalista i materialista. I per dur endevant aquest canvi necessitem  revisar i...

Si hi ha alguna cosa que hem descobert amb el confinament és que disposem de tot el temps del món. Estem fets de temps que passa. A les nostres reflexions veiem el sorgiment d’una nova percepció temporal que estava erosionant la memòria. La velocitat amb la què passaven les coses ens obligava a viure una mena d’amnèsia. A les converses entre docents és recurrent el debat sobre la gestió que fem del nostre temps. Un tret comú era la falta de narrativitat a les nostres vides, amb un temps viscut com una successió de llambregades sense connexió entre sí. La concepció temporal que predomina és com una pàgina web d’scroll infinit (com si es tractés de Twitter o d’instagram). Un cicle interminable en constant acceleració. Sense records, sense relacions entre els fets no existeix la possibilitat de construir cap futur comú.  Però com deia, el confinament ens ha fet descobrir que disposem de tot el temps del món. Pensàvem que ens faltava temps quan, de fet, el temps és l'única cosa que...