Passa al contingut principal

MODEL TRADICIONAL I MODEL TECNOLÒGIC

Model tradicional
Aquest model es basa en la supervivència de la tradició i de les normes establertes per excel·lència. En paraules d'Henri Wallon: El seu objectiu és l'acció que els adults han d'exercir sobre la joventut per transmetre-li l'herència dels seus avantpassats, per donar-los les idees i els costums que li permetran adaptar-se millor a la societat. (Wallon, 1981). És caracteritza per promoure una ensenyança directa que produeix un aprenentatge tipus receptiu, amb excés de verbalisme repetitiu i memorístic. Es centra en el procés instructiu sense prestar atenció a l’assimilació de l’aprenentatge per part de l’alumne, ja que considera el professorat com a subjecte principal del procés.

1. Concepció de l'infant com un subjecte pobre, passiu, únicament perceptiu. La seva opinió no és valorable i ha de adaptar-se a les propostes de l'adult. No es tenen en compte les peculiaritats i la identitat individual de cada un; s'estableix un model homogeni i uniforme que tots han de copiar.
2. Objectius instructius i continguts conceptuals. “El cos del coneixement és una cosa acuradament estructurada que no admet ser qüestionat. Els procediments de resolució de problemes i situacions es presenten com certes i de aplicabilitat assegurada. Els nens s'han de limitar a estar atents, a rebre passiva i dòcilment quan se'ls transmeti (siguin ordres, pautes de comportament, coneixements, etc.) i repetir-los sempre que l'adult ho consideri convenient. Es tendeix a l'acumulació de dades, divorciada del desenvolupament de la personalitat global”.
3. Treball amb cartilles i quaderns. Materials elegits per rutina, sense ser analitzats.
4. Taules i cadires alineades o agrupades. Atenció centralitzada al voltant de la pissarra i la taula del professor o la professora. Criteris d'agrupació basats en jerarquies com ara "bons” i “dolents” alumnes. Jocs i materials manipulatius guardats en armaris fora de l'abast dels nens
5. L'aprenentatge és un procés lineal. El coneixement es fixa mitjançant un procés d'atenció i retenció. Aprendre és un fet individual i homogeni, susceptible per tant de ser estandarditzat
6. Alta valoració del treball. Escassa o nul·la valoració del joc.
7. La globalitat no es té en compte com a criteri a valorar. Els coneixements s'ofereixen de manera sumativa i estandarditzada. Es produeix una divisió abismal entre l'escola i la vida
8. Activitats homogènies, de gran grup i individuals, dirigides per l'adult. No es valora el treball en petit grup ni la interacció entre iguals
9. No es té en compte l'autonomia com a valor. Es valora positivament l'heteronomia i l'obediència a l'adult, que és qui coneix i imparteix la veritat
10. El professorat no treballa en equip. Aïllament. Concepte competitiu. Aula a porta tancada. En ocasions s'arriben a ocultar les activitats realitzades per evitar «ser copiat» per altres companys.
11. El professor o la professora té un paper instructiu, jeràrquic i controlador. Es limita a executar el llibre de fitxes, cartilles ..
12. Escassa comunicació amb les famílies. Si aquesta es produeix és també unidireccional i fomenta les desigualtats i els estereotips en aspectes bàsicament instructius i conductuals. La participació de les famílies és pràcticament nul·la
13. Avaluació del producte, no del procés. Només s'avalua l'alumnat.


Model racionalista o tecnològic

Sorgeix com a alternativa a partir de les crítiques al model tradicional per la seva falta de rigor i fonaments teòrics. La pretensió és racionalitzar tot el procés d'ensenyament-aprenentatge, la recerca de l'eficàcia, des d'un enfocament tecnocràtic, on tot s'ha programat i seqüenciat exhaustivament i detalladamentdes del principi. Les tècniques d'ensenyament així obtingudes són susceptibles de ser aplicades per diferents persones, en qualsevol situació, amb la probabilitat d'obtenir resultats similars.

Al seu origen, aquest model tecnològic parteix de les teories conductistes de n’Skinner. També es pot considerar dins del model de Bloom amb l’aprenentatge pel domini i les taxonomies d’objectius de l’educació. El procés didàctic és susceptible de tecnificació i persegueix l’eficàcia en la consecució dels objectius. Segueix un procés sistèmic:
  • Definició del problema.
  • Anàlisi per generar alternatives.
  • Selecció de la solució òptima i síntesi.
  • Implementació controlada.
  • Avaluació i revisió.

1. Es concep l'infant com una taula rasa, com un sac que cal omplir; es considera que quan arriba a l'escola no sap res. És un subjecte passiu, receptor del missatge del professor i susceptible d'aprendre tot el que se li ensenyi.
2. Objectius tancats i definits. Continguts conceptuals i en destreses.
3. Treball amb fitxes, elegides amb criteris de selecció estètics.
4. Mobles amb jocs generalment apilats i poc accessibles als nens.
5. L'aprenentatge es concep com una estructura seqüenciada i acumulativa. Es pensa que «aprenen abans el simple, el proper, el fàcil, les parts, que el complex, el difícil o el tot» (de Febrer i Jover, 1996). A més es considera l'aprenentatge conseqüència directa i única de l'ensenyament. Tot el que és ben ensenyat ha de ser ben après a no ser que els alumnes no tinguin unes actituds o intel·ligència normals
6. Concepció separada i jerarquitzada del joc i del treball.
7. Globalitat forçada al voltant de tòpics marcats generalment per l'editorial que crea el llibre. El tema es pren com «excusa per introduir una sèrie de continguts conceptuals i destreses.
8. Activitats homogènies la major part del temps, en gran grup o individuals, dirigides per l'adult. De vegades, descentralitzades, per a aquells nens que acaben la fitxa i poden anar a jugar, com un alleujament o premi.
9. No es valora l'autonomia o només en determinats hàbits o destreses de tipus instructiu imposades des de l'exterior.
10. Per al professorat el treball en equip es concep com “fer tots el mateix”, programar alhora les unitats, les sortides, els horaris ... No es parla (o es fa superficialment) de criteris ni de filosofia educativa.
11. Participació puntual de les famílies com concepte passiu d'ajuda, no de participació o implicació.
12. El professor o professora és el protagonista central de l'escenari escolar. El seu paper és essencialment de transmissió. És qui motiva, tria els temes, seqüència i, en definitiva, de qui depèn tot el control del procés d'ensenyament-aprenentatge
13. Avaluació del producte i control de «destreses» en els processos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

POR ISIS

Esta noche no hay sirenas cantando. He bajado a la playa tal y cómo hicimos hace un año, con una botella de cava en la mano y la toalla en la otra. He venido a refugiarme en el silencio de nuestra cala y en la fugaz lucidez de la luna. No me malinterpretes. La nostalgia se me pasará y me daré una nueva oportunidad. Necesitaba volver a nuestra última noche. Seguro que la recuerdas. Estuve toda la semana insistiéndote en tener una velada romántica en la playa. Tu y yo a solas. “Quiero bañarme con la luna.”. Intentaste posponerlo, pero al final cediste. Aquí me tienes hoy, en la misma roca, sentada y brindando a la vida. El mismo brindis de aquella noche: “Por Isis”.  Pensé varias veces en huir. Pero siempre te encargaste de hacerme ver lo débil que era. Aquella frase… ¿Cómo era?… Aquella en la que me decías que era una fracasada y que no tenía dónde ir… Simplemente me harté de padecer la torpeza de tus golpes, de vivir con un marido pésimo y colérico al que los amigos idolatraban. L

Matemàtiques per a una vida quotidiana

"Competència matemàtica: l'habilitat d'entendre, jutjar, fer i usar matemàtiques en una gran varietat de situacions i contextos en els quals la matemàtica juga, o podria jugar, un paper important" Mogens Niss.   Des de fa dècades, la sensibilitat per apropar la formació matemàtica a la vida real ha rebut un especial desenvolupament, cobrant una gran importància. Però aquesta "matemàtica per a la vida" no és una simple reducció a l'alfabetització numèrica. Hi ha múltiples tasques tant o més elementals que aquesta alfabetització: cobrar i pagar, entendre un rebut de la llum, mirar i interpretar gràfics en un diari, interpretar un percentatge de rebaixa .... i que han de ser assumides com un punt de partida, no com a conseqüencia de l'alfabetització. Quan parlem de matemàtiques per a la vida ho fem partint de l'alfabetització quantitativa i de la superació del anumerisme, plantejant objectius matemàtics ambiciosos. Hi ha una sèrie d'a

DEL JO AL NOSLTRES: Ser temps en el temps

Si hi ha alguna cosa que hem descobert amb el confinament és que disposem de tot el temps del món. Estem fets de temps que passa. A les nostres reflexions veiem el sorgiment d’una nova percepció temporal que estava erosionant la memòria. La velocitat amb la què passaven les coses ens obligava a viure una mena d’amnèsia. A les converses entre docents és recurrent el debat sobre la gestió que fem del nostre temps. Un tret comú era la falta de narrativitat a les nostres vides, amb un temps viscut com una successió de llambregades sense connexió entre sí. La concepció temporal que predomina és com una pàgina web d’scroll infinit (com si es tractés de Twitter o d’instagram). Un cicle interminable en constant acceleració. Sense records, sense relacions entre els fets no existeix la possibilitat de construir cap futur comú.  Però com deia, el confinament ens ha fet descobrir que disposem de tot el temps del món. Pensàvem que ens faltava temps quan, de fet, el temps és l'única cosa que