Existir des de les emocions

"Que el otro en tanto que otro no sea una forma inteligible ligada a otras formas en el proceso de un desvelamiento intencional, sino su rostro, la desnudez proletaria, la miseria: que el otro sea otro; que la salida de si sea el acercamiento al prójimo; que la trascendencia sea su proximidad, que la proximidad sea responsabilidad por el otro, sustitución por el otro." Emmanuel Levinas

Sóc de llargues travessies i en l'oceà que separa un continent d'un altre em dóna per reflexionar. Fa uns dies parlava amb la meva dona sobre la dificultat de parlar de les nostres emocions. De com els costa de manera especial als nostres pares o fins i tot avis. I és que la nostra tradició educativa ha oblidat, fins i tot ignorat de manera sistemàtica el desenvolupament emocional. Oblit que es justificava en considerar les emocions com pertorbadores del raonament i del coneixement, quedant fora del sistema educatiu.

Als darrers anys, sobretot a la darrera década, parlam molt de les emocions i de les emocions en el marc de l'escola. Però si anam més endarrera en el temps, cap als anys 80, quan jo anava a escola, recordarem que no només no es parlava d'emocions sinó que a l'escola no entraven. La deixàvem a la porta, com tota la nostra vida privada. A l'escola només hi anàvem a aprendre i apredre es feia només amb el cap. Alguna vegada ens deixaven entrar el cos, però eren les menos. Era una escola vista des de l'enginyeria, des del tècnic: aules dissenyades totes iguals, mateixes taules i cadires, uniformes i habilitats mecàniques. Tot centrat en el gran rei: el cap. 

L'arribada de Daniel Goleman amb el seu Best seller "Intel·ligència Emocional "va suposar el tret d'atracció pel tema i va acréixer l'interès educatiu en les emocions. Un any després, Delors ens va explicar com "ja no n'hi ha prou que cada individu acumuli al començament de la seva vida una reserva de coneixements a la qual podrà recórrer després sense límits". Proposa, per tant, un canvi pedagògic en el qual l'educació s'estructuri en base a quatre pilars fonamentals de coneixement: 

"aprendre a conèixer, és a dir, adquirir els instruments de la comprensió; aprendre a fer, per poder influir sobre el propi entorn; aprendre a viure junts, per participar i cooperar amb els altres en totes les activitats humanes; finalment, aprendre a ser, un procés fonamental que recull elements dels tres anteriors "(Delors, 1996)

Delors ens va plantejar un nou mètode d'ensenyament-aprenentatge basat en les competències en lloc d'en els coneixements teòrics. I això donava entrada al cos. L'escola va reflexionar sobre la importancia del cos en l'aprenentatge, veient que no podem disociar el cos i la ment. De fet, sense cos no hi ha ment. Tots estem d'acord que necessitem el cos per a què hi hagi aprenentatge. Encara ens quedava un camí per recorrer fins deixar entrar a les emocions, perduts a un embull lingüístic: sentiments, afectes, passions, emocions… 

Pensar en com les emocions han pogut arribar a entrar per la porta de les escoles em duu a reviure imatges del Hollywood clàssic on les grans actrius del cinema en blanc i negre baixaven l'escala de la seva perdició, del seu existir sense més ni més. El que viu Joan Fontaine en arribar a la mansió anglesa de Manderley em fa pensar en com a les escoles necessitem combinar la insaciable curiositat amb el manteniment d'una estabilitat emocional fora de la qual la vida es desdibuixa completament. 

Hem hagut d'esperar perquè es reconeguin a les emocions els seus aspectes positius per a l'aprenentatge. Experts en neurociència aplicada a l'aula apunten que el cervell s'activa de manera més intensa quan els aprenentatges és fan a través de les emocions. Sortosament la vida s'obre pas entre les escletxes de la mà dels infants i dels docents receptius, capaços de mirar i d'escoltar la totalitat de la persona. L'aprenentatge està lligat a les qüestions vitals, les que tenen una gran importancia per a cadascú, i aquestes es troben inevitablement lligades a la vida emocional. 

Tot això venia d'una conversa amb la meva dona sobre les emocions i les dificultats per parlar-ne. Crec que des de l'escola es treballa molt per atendre-les. Al currículum actual de les Illes Balears, dins l'article 3 on s'estableix el propòsit de l'educació primària ens diu: 

La finalitat de l’educació primària és facilitar als alumnes els aprenentatges necessaris destinats a la identificació, l’expressió i la comprensió dels aspectes emocionals i afectius, les habilitats socials i la resolució de conflictes; els aprenentatges de l’expressió i la comprensió orals, la lectura, l’escriptura i el càlcul; l’adquisició de nocions bàsiques de la cultura; els hàbits d’estudi i feina; el sentit artístic, i la creativitat, amb l’objectiu de garantir una formació integral que contribueixi al ple desenvolupament de la personalitat dels alumnes i preparar-los per cursar amb aprofitament l’educació secundària obligatòria. 

És evident que els infants van a escola per ser una miqueta més feliços i per anar comprenent aquest món on vivim. És molt important que puguin expresar les pròpies emocions, parlar-ne i saber escoltar i llegir les emocions dels altres. Aquest compartir la vida emocional crea lligams. És a dir, totes les persones que envoltem als infants passem a ser punts de referencia de la seva vida. Tots els aportam maneres de fer i de ser a partir de les quals la seva sensibilitat es va modelant. 

Personalment estic cansat d'escoltar que els infants van a l'escola per ser feliços des d'un discurs estètic. La tasca educativa consisteix a fer possible l'existència adulta d'un altre ésser humà en i amb el món. O, de manera encara més precisa: la tasca educativa consisteix a despertar el desig en un altre ésser humà per voler existir en i amb el món d'una manera adulta, és a dir, com a subjecte. Això comporta una mirada emocional intencionada sobre les activitats educatives. Implica que les emocions formen part de la nostra vida i que no volem ni podem deixar-les a la porta de l'escola. No podem dissociar l'emoció del coneixement, perquè viure és aprendre. És una gran responsabilitat la que tenim des de l'escola, ja que l'aprenentatge significatiu és posible als ponts i lligams amb el que és propi, personal, emocional, subjectiu. 

En resum, hem de considerar la preponderància del benestar afectiu per al desenvolupament personal i per a un millor accés a l'aprenentatge, tenint en compte la unicitat de cada persona, la diversitat de tarannàs i de ritmes. En definitiva, els infants han de parlar de les emocions per emergir amb tota la seva complexitat i riquesa, despertant el desig de voler existir al món d'una manera adulta. El que esperem amb l'ensenyament dirigit cap a la subjectivitat és que en algun moment l'infant es torni cap a nosaltres i reconegui que la nostra presència va contribuir a la seva existència adulta en i amb el món.