INFLACIÓ D'ATENCIONS

MARE:  Pots creure què m’ha dit avui na Júlia? Que ha menjat un puré boníssim a ca l’àvia! Després ve a casa i els meus ni els vol tastar. 

PARE:  No t’ho prenguis malament. Saps que a ella li agrada anar a dinar amb ells. 

MARE:  Vols dir que no està a gust amb jo? És això? Què no tinc dret a gaudir d’ella? 

PARE: No siguis absurda. Estàs magnificant un simple comentari. 

MARE: No és un simple comentari. És com quan la tieta li va regalar aquell conte de les fades que li va agradar tant. Es passa hores i hores mirant-lo i en canvi els que li compro jo ni els mira. 

Moltes vegades, els adults, per ingenuïtat o sentiment de culpabilitat, per por a no donar-nos prou, cream un conflicte innecessari. Intentam aconseguir l'afecte i la predilecció dels nostres fills a qualsevol preu. Tal volta, qui fonamenta aquesta actitud és la manca de confiança en les nostres fortaleses i en l'estima del nen. La frase "es que prefereix anar amb tal que amb jo" no es mou a l'àmbit del món racional. Ni molt menys té una consideració positiva incondicional de cadascuna de les parts. La tendència és veure a l'altre com un competidor en l'estima de l'infant. I volem compensar les nostres absències amb materials que el comprin, que equilibrin l'estima cap al nostre favor. 

Aquesta mirada sol utilitzar l'infant com una peça, una possessió davant la que ens sorgeix el temor a que s'allunyi de nosaltres, o simplement prefereixi estar més amb algú altre, encara que sigui l'altra part de la parella. Aquesta actitud està legitimada per la "literatura". Està "normalitzat" aquest joc de gelosia i possessió. Es veu com un comportament impecable, regit per nobles intencions. Però poques vegades es veu com un desig excessiu de possessió. I aquest desig sol caure amb molta facilitat a una inflació de les atencions sobre l'infant: "Per què no li agrada berenar amb jo? Quina joguina li puc regalar que superi a la de l'àvia?..." 

Però és més, actualment, aquesta inflació ha superat les barreres de la família: Com puc superar l'aniversari que va muntar la mare d'en Carlets? Si ella ha dut dos pallassos, jo duré un mag i malabaristes... Volem compensar els nostres dubtes i les nostres desconfiances amb atencions materials i de volum desmesurat. 

Ignorem que la confiança i l'amor de les persones no és com un pastís, que si repartim ens quedem sense. El veiem com un bé material que s'esgota si el comparteixo. Tot el contrari, cal acceptar les preferències dels nostres fills o alumnes, els seus moments d'allunyar-se per estar amb algú altre. Cal trencar amb les dependències emocionals per no generar desequilibris perillosos. I quan més li ajudem a generar aquest vincles amb els altres, més l'ajudam a ell a ser feliç. L'estima no depèn de regals o objectes materials, ni és de menys qualitat perquè hem estat fora tot el dia i no hem pogut dur-lo al parc. Ja està bé de missatges culpabilitzadors! 

L'estima no es pot dosificar. Hem d'atendre a l'altre des de l'honestedat i el respecte. I no veure les seves predileccions com un atac o un conflicte. No per preferir el puré de l'àvia deixarà d'estimar-nos.