Posar la paraula

"Me atormentaba quedar atrapado en alguna idea obsesiva, que no acertaba a erradicar; o en algún recuerdo desagradable, que persistía en presentarse precisamente durante la meditación. Yo respiraba armónicamente, pero mi mente era bombardeada con algún deseo incumplido, con la culpa ante alguno de mis múltiples fallos o con mis recurrentes miedos, que solían presentarse cada vez con nuevos disfraces." 

Biografía del silencio, Pablo D'Ors.

No tenim prou amb viure la vida. Ens  cal explicar-nos-la. Els fets no acaben de passar del tot fins que no aconseguim posar paraules i explicar-ho a algú. Fins que no aconseguim explicar-nos-els. Poc a poc, el camí que anem fent es va omplint de paraules i més paraules, idees que ens embolcallen. Omplim el nostre entorn de mots fins necesitar la conversa com l'aire, l'aigua o la llum. En el meu cas escriure és una necessitat de conversa, que transcendeix el parlar. Normalment em sembla depriment tot el que escric. Fins que passat un temps trobo que alguns textos, només alguns, comencen a ser suportables. 

Cadascú coneix els seus fantasmes i potser a la vida real els afrontam, però quan escric, quan converso, m'agrada fer-los sortir, enmascarar-los a uns versos i jugar amb ells fins al límit. Necessito escriure per llegir-me, per seguir la pista del meu pensament. Per continuar fent posible la meva historia, la nostra historia. A poc a poc, la vida més íntima esdevé un llençol sargit de paraules, de les quals som protagonistes i som oïdors. Només un cop escrites puc deixar de resistir-me a la seva pronunciació compulsiva. 

El silenci i la nit. El jo poètic davant de les paraules. Són altiplans foscos que s'ondulen al pas dels mots convertits en versos que, com onades, agiten l'esperit. Em cito amb les meves pors i obsessions en espais en blanc. He intentat meditar per apaivagar la sensació d'ansietat que em produeix el diàleg intern, però res funciona millor que seure a escriure i conversar. És la meva manera de descobrir l'encaix entre certes preguntes i certes respostes. Són mers símbols d'estats d'ànim o fronteres que traspassar davant del silenci de la respiració.

Sentirem que ens perdura l'emoció, quan la música brolli com una font, o quan el pensament es faci ensomni, o quan neixi un poema en la mirada. Fets que encara resten vius a la nostra intimitat. Perquè si el que ens passa no esdevé narració, s'esfuma com foc d'encenalls. Sense aquestes narracions no puc gestar la meva historia ni construir la memòria. No està en joc cap veritat ni cap mentida. Simplement apareix una sensibilitat per entendre més enllà de les paraules, per redreçar el viure.