Don Federico mató a su mujer
la hizo picadillo y la echó a la sartén
Don Federico perdió su cartera
para casarse con una costurera (…)
la hizo picadillo y la echó a la sartén
Don Federico perdió su cartera
para casarse con una costurera (…)
L'escena pot resultar d'allò més innocent: unes nenes saltant a la corda o picant les mans mentre canten la tonada, sense fer cas a allò que veritablement diuen. Però si parem a analitzar-la i reflexionem, ens adonarem de la cruesa de la seva història. Aquesta cançó popular narra un acte de violència de gènere davant la indiferència brutal de cada un dels personatges que passen sobre l'escena. La cançó de Don Federico és un joc popular, d'un origen gens clar, però repartit per tota la geografia española. Fins i tot tenim una versió cantada per en Fofito. Tota una declaració d'intencions, reflex de cruesa i indiferència cap a un acte de violència de gènere.
El terrible d'aquest joc és la facilitat amb la qual s'estén. El boca orella funciona molt bé en la transmissió de la cultura popular. Si li afegim la part lúdica, tenim l'èxit assegurat. Maria Lluïsa Cunillera, coordinadora del grup de Treball de Coeducació "Rosa Sensat", ens alerta que aquestes produccions populars perpetuen la violència contra les dones de forma perversa pel fet de tractar-se com un joc. Coincideixo amb ella que aquesta mostra popular no pot considerar-se un tresor cultural. La tolerancia zero ha de transformar aquestes mostres i jocs. Hem de reflexionar al costat dels nostres alumnes sobre el contingut de la cançó i quina opinió tenim sobre la violència de gènere.
Una cosa semblant em passa amb el conte Barba Blava, d'un contingut misogin alt que actua en la consciència de manera imperceptible i que dóna com a resultat l'acceptació "natural" d'aquest ordre de coses. Barba Blava ens mostra la història recent de moltes dones, que es casen amb el seu "príncep blau", per descobrir després que, en realitat, després d'aquesta màscara, s'amagava el seu maltractador, el seu assassí. Potser hi ha qui pensi que "Don Federico" no és per a tant, que només és un joc infantil, però crec que aquestes històries contribueixen a la formació i educació psicològica i "sentimental" de les dones, determinant les arrels de la violència, que contra elles exerceix el sistema simbòlic patriarcal.
De la mateixa manera que els contes, les cançons són un producte cultural, un vehicle de transmissió d’ideologies i de creences. Aquests models de dona i d’home que transmetem a
través de les cançons intenten perpetuar un sistema determinat de
valors i de rols. No defenso l'amagar aquestes cançons, sinó treballar per analitzar-les, fer una reflexió, i cercar quins són els valors amb els que volem construir la nostra societat. Hem de generar debat per construir una societat més igualitària, més justa. La primera passa està en ser conscients.
Normalment, a l’hora de triar el repertori de cançons a l’escola ens fixem en una sèrie d’aspectes, la majoria de caire musical: tessitura adequada als infants,dificultats rítmiques o melòdiques adequades per a l’edat, la llargària del text i el lèxic idonis, etc. Però cal fer un esforç i adonar-nos de la importància dels valors que també transmeten els contes i les cançons. Haurem de centrar la mirada a desxifrar i remarcar els missatges que els textos de les cançons que cantem a l’escola creen, recreen i transmeten. En resum, treure a la llum el missatge profund de la tradició oral respecte a la creació i recreació d’estereotips i rols de gènere.
Nosaltres la cantàvem d'una altra manera:
ResponEliminaDon Federico perdió su cartera,
para casarse con una costurera,
la costurera perdió su dedal,
para casarse con un general.
Com molt bé dius, Anna, aquesta cançó s'ha transformat i ha variat molt d'un lloc a un altre. De la mateixa manera que a la teva despareix el crim, he trobat versions igual de dures com la que empro al bloc. Per damunt de le sversions ha d'estar la reflexió sobre quins valors estam transmetent i si són coherents amb la societat que volem construir per al futur.
ResponElimina