A les últimes dècades, s'ha obert al camp de l'educació, un fort qüestionament sobre impacte que l'educació escolaritzada exerceix en les competències que les persones adultes i graduades adquireixen per enfrontar-se a la vida real. Molts estudiants brillants aconsegueixen altes qualificacions en les seves matèries curriculars, però, bastants no aconsegueixen tenir èxit en la seva vida professional, i una proporció significativa arriben eventualment a patir serioses dificultats per establir relacions constructives en la seva vida personal. D'altra banda existeix, una alta proporció de persones adultes amb una bona qualitat de vida i, paradoxalment, una pobra història escolar. No és cap secret que l'aprenentatge generat a l'escola, (a excepció de la lectura, l'escriptura i de les operacions bàsiques de matemàtiques) serveix només com patètica il·lustració del culte al coneixement. La major part de la informació "assimilada" durant l'escolarització contribueix molt poc perquè l'alumne funcioni d'una manera més autorealitzada, satisfactòria i productiva en la seva vida adulta.
Els docents tenim un compromís moral amb l'educació. No podem abstreure'ns de la nostra responsabilitat com a potencials còmplices d'una educació corruptora on en nom d'un "currículum" moltes vegades acabem oblidant el més important: el desenvolupament integral de la persona. Hem de postular-nos a favor d'un nou paradigma que es preocupa a establir les condicions necessàries i suficients per promoure el desplegament de les persones. Aquestes condicions són actitudinals i han de ser aportades per la presència de l'educador; que les posseeix internament i realment. Les desprèn per la seva manera de ser present creant el clima en el qual fa possible el creixement de la persona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari. M'ajuda a aprendre.