En el seu estudi sobre els processos de categorització social, Goffman (1975) mostra com la societat genera mecanismes que instauren i sancionen un determinat model de handicap, categoritzant els actors socials. Evidentment aquesta categorització incideix en els seus comportaments i expectatives. El procés de creixement humà es concep a través de la interacció social, de tal manera que la integració escolar i social dels nens sords no és una hipòtesi de treball sinó la materialització d'una presa de consciència d'aquests processos. N'hi ha que redueixen l'acció educativa sobre el nen sord prioritzant l'ensenyament d'una quantitat «mínima» de paraules per facilitar un determinat rendiment escolar. Però el veritablement important és el seu procés de creixement en interacció, de competència comunicativa i, en última instància, de la manera com un nen es construeix en tant persona malgrat els mecanismes de categorització social i malgrat la pressió dominant.
En la mesura en què un infant sord avança en les seves possibilitats de comunicació, es pot percebre com va elaborant esquemes d'interpretació i com aquests no són definitius sinó que precisen, es reconstrueixen a mesura que dialoga i es confronta amb altres persones. Fixant-me en la meva filla, a mesura que ha anat manejant la llengua amb més soltesa (qualsevol de les dues llengües) també ha anat precisant el seu coneixement de la realitat i la seva interpretació. I un dels punts essencials ha estat la socialització. Sense el suport de família i dels seus amics, ella no hauria avançat com ho ha fet. Perquè abans de la paraula ha estat necessari el lligam humà, el sentiment de pertinença a la comunitat.
És essencial obrir iniciatives que s'orientin fonamentalment a un canvi cultural que permeti eliminar l'estigma social, associat a la sordesa, amb la finalitat d'obrir espais per a la incorporació i participació social d'aquest grup de la població.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari. M'ajuda a aprendre.