PROJECTES, ACTIVITAT I APRENENTATGE

“El ideal es que la especificación del currículum aliente una investigación y un programa de desarrollo personal por parte del profesor, mediante el cual éste aumente progresivamente la comprensión de su labor y perfeccione así su enseñanza” L. STENHOUSE, 1984

Una de les tendències que més atenció concita quan es parla d'adequar l'ensenyament a una societat de la informació és la metodologia de projectes. Però perquè sigui significativa i profunda no hem de veure-la com una metodologia que enfoca els continguts de sempre amb una dinàmica diferent. Comporta, necessàriament, un procés reflexiu que doni resposta amb sentit a una proposta curricular integrada i al desenvolupament de dinàmiques participatives. Per superar els vaivens de modes passatgeres o superficials cal una suficient base teoricopràctica d'intenció experimental.

Podem afirmar que el treball per projectes respon a un model que evoluciona i presenta un ventall extens de possibilitats. És tracta d’una manera de veure la vida a l’aula que s'eixampla i obre perspectives segons les revisions que la configuren, cada cop més sòlida i fonamentada. Crec que els projectes són una sòlida alternativa per a l’acció. El problema és la distància que solem trobar entre declaracions teòriques i experiències concretes. No són un mite pedagògic.

Sovint escoltem que els projectes són una metodologia activa. Crec que es tracta d’una paraula gastada, un espai comú poc definit, una paraula mantra. Per començar, què vol dir “estar actiu”? Què vol dir el seu contrari, un infant passiu? Quina és la millor manera d’estar actiu? Quina és la natura d’aquesta activitat activa?  Quan algú em parla de metodologies actives no puc evitar somriure per dins. Trobo tan poc definida la natura de l’activitat que es requereix per aprendre o de les situacions pedagògiques que susciten l’activitat, que de seguida em poso a la defensiva.

Una característica de “l’activitat” és el protagonisme de l’infant a l’hora de construir el seu aprenentatge. No es tracta tant de “dictar” els coneixements a l’infant, com de fer-li descobrir per ell mateix. En paraules de Jules Ferry (1880): “Es tracta d’excitar i de despertar l’espontaneïtat de l’infant per dirigir-la al seu desenvolupament normal, en lloc d’empresonar-la amb regles.” Tal volta també podem subratllar la fórmula d’ Aristòtil: “Un només sap realment allò que ha fet per sí mateix”.  

Aplicat a projectes, fer actiu a l’infant és convidar-lo a comprometre’s amb els seus aprenentatges i proposar-li una manera concreta de treballar. En resum, allò que fem és organitzar l’aula per a que l’alumne vagi més enllà de l’escolta i la memòria. Cerca que l’alumne posi en pràctica els seus coneixements, afavorint comprensió, implicació i assoliment.