EL FRACÀS D'ÍCAR

Mi corazón es un avión perdido
definitivamente para quienes
piensan que estar arriba es volar alto.

(Casa sin terminar, Aníbal Núñez)

Hi ha un mite que em sembla fascinant, al que m'agrada anar sovint. És el mite d'Ícar. La caiguda d'Ícar reflecteix un intent de llibertat que supera la condició humana. El jove inexpert es deixa portar per la seva ambició, ignorant la saviesa del seu pare, i no pot distingir el perill que ho aguaita, perint en el camí. Des del principi dels temps, la humanitat ha anhelat abraçar l'aire, tot i que diferents esdeveniments ens han fet renunciar a l'alt vol. Un desig de llibertat, de tocar el cel, que es veu trencat per una caiguda funesta. Segons l'antropologia simbòlica, la caiguda és un esquema o un arquetip que emmascara la sensació de vertigen. La imatge de la caiguda representa, en general, la derrota sota les seves múltiples formes, la pèrdua d'un punt de suport, actua com un estímul per a suggerir l'angoixa humana.

Al Museu de Belles Arts de Brussel·les hi ha un quadre -atribuït a Brueghel el Vell  però d'autoria dubtosa- que porta per nom Paisatge amb la caiguda d'Ícar. La primera vegada que el vaig veure reconec que em vaig sentir com si estigués jugant a cercar a Wally. És un quadre verd, ple de calma campestre. Per localitzar a Ícar cal anar fins a la cantonada inferior dreta: unes cames joves són engolides per les esquitxades del mar. Són les cames d'Ícar. Mentre això passa,tot segueix com estava abans de la caiguda. El patiment sembla que no afecta la resta del quadre. La vida continua.

Al món educatiu hi ha paraules que ens porten a contemplar el fracàs d'Ícar. Paraules o termes que s'exposen a un ús inflacionista, amb un codi socialment acceptat. Per jo, un d'aquests termes "Ícar" és la paraula INNOVACIÓ. Aquesta catalogació pot resultar subversiva per a aquells que preconitzen un modus operandi innovador sense reflexionar en la importància i el valor de la innovació duta a terme. Ícar representa la modernitat, les presses per arribar, el fer sense reflexió, l'angoixa per la caiguda. Innovar és un signe dels temps moderns. Ho és perquè el terme evidència que, enfront de la tradició, des de la "modernitat" s'incideix en el "ara mateix" o "aquest moment", esdevenint la moda un dels principals reclams de la nostra educació moderna. Tal com diu Olga Esteve, "Quan es parla d'innovació, de canvi i de millora col·lectiva en l'àmbit educatiu, cal entrar a fons en els conceptes, identificar i analitzar els seus efectes en l'actuació docent i institucional."

Sovint, quan es parla de projectes d'innovació es desenfoca la finalitat principal, que no és altra que els objectius d'aprenentatge. Hem de tenir present que innovar no és un concepte eteri, sinó un concepte amb un motiu molt clar: millorar les maneres d'ensenyar i d'aprendre. Per aconseguir cumplir amb la finalitat haurem de fixar-nos en els mitjans. Cal vetllar per no confondre els mitjans amb la finalitat. Saber que han d’aprendre els alumnes i com avaluar aquests aprenentatges.