Salta al contingut principal

MIRA QUÈ FAIG!

Fa unes setmanes n'Agnès ens va demanar que li compréssim uns patins en línia. La meva primera reacció va ser de rebuig: "es caurà", "no sap anar", "Es farà mal" ... Una sèrie de retrets que problematitzava la veu de la meva filla. Per sort vaig saber vèncer (amb ajuda de la meva dona) la tensió entre la seva voluntat i les meves pors, i li vam comprar els patins. He de dir que l'aprenentatge no ha estat tan caòtic com predeia i en uns pocs dies ha aconseguit mantenir-se en peu sense caure.


Durant aquest procés de caigudes i aixecaments, hi ha hagut molts moments de "Mira què faig!" Aquesta frase l'hem escoltat milions de vegades,  com a pares o mestres, i en diferents situacions. És d'aquest requeriment per part de la meva filla del què volia parlar. A vegades oblidem que per ells és vital i els és necessari que els prestem atenció. Al darrera del seu requeriment hi ha la necessitat d'un mirall on enmirallar-se per fer-se presents. Segons la Teoria del Mirall atribuïble al psicoanalista Jacques Lacan, la formació del jo de l'infant apareix durant el període que és capaç d'identificar la seva pròpia imatge en el mirall i reconèixer-se amb goig, és a dir, li agrada la imatge que el mirall projecta. 

"Mira què faig" duu implícita la seva necessitat de ser escoltat, de veure reflectida la propia imatge en nosaltres, a fi de reconèixer-se i de poder construir-se. Quan n'Agnès cridava "Mira, papà, m'aguanto dreta", jo tenia una gran responsabilitat a la mirada, a l'escolta que feia d'ella, a la paraula que li posava. Al damunt de la frase hi estava el seu éxit, però en la profunditat estava la construcción i el creixement de la seva personalitat. Perquè la meva presencia és un dels elements fonamentals per la seva autoestima. 

És cert que l'autoestima és la visió que cadascú tenim de nosaltres mateixos, l'avaluació personal que ens fem, els defectes i virtuts que ens monstrem… Però també ve marcada per la visió que ens tornen de nosaltres mateixos aquells que están al nostre costat. Reconèixer "allò que fa" li facilita la construcció de l'autoconcepte, la pròpia estima i el propi respecte. Tenim la obligació de retornar-li un elogi a les seves habilitats, a les seves preferències, a les seves qualitats ... En aquesta combinació de mirades sobre el que som i sobre el que volem ser, construeixen la seva persona.

És tan important la formació de l'autoestima com a necessitat humana, tan fonamental, que hauria d'estar sempre molt present, ja que condiciona les relacions entre les persones i els aprenentatges. "Mira què faig" suposa un saber-se explicar un mateix, suposa una interpretació sobre les vivències que necesita ser validada pels altres. Som responsables de la formació de la seva autoimatge. 

"Mira què faig". I jo et miro amb responsabilitat, donant-te seguretat, creant un vincle de pertinença. Et miro possibilitant la generació de sentiments, creant un ambient on puguis gaudir de la teva personalitat amb uns trets personals i singulars, com aquest anar en patins. Només així t'ajudaré a crear la convicció que ets única i irrepetible. 






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Matemàtiques per a una vida quotidiana

"Competència matemàtica: l'habilitat d'entendre, jutjar, fer i usar matemàtiques en una gran varietat de situacions i contextos en els quals la matemàtica juga, o podria jugar, un paper important" Mogens Niss.   Des de fa dècades, la sensibilitat per apropar la formació matemàtica a la vida real ha rebut un especial desenvolupament, cobrant una gran importància. Però aquesta "matemàtica per a la vida" no és una simple reducció a l'alfabetització numèrica. Hi ha múltiples tasques tant o més elementals que aquesta alfabetització: cobrar i pagar, entendre un rebut de la llum, mirar i interpretar gràfics en un diari, interpretar un percentatge de rebaixa .... i que han de ser assumides com un punt de partida, no com a conseqüencia de l'alfabetització. Quan parlem de matemàtiques per a la vida ho fem partint de l'alfabetització quantitativa i de la superació del anumerisme, plantejant objectius matemàtics ambiciosos. Hi ha una sèrie d'a...

INFLACIÓ D'ATENCIONS

MARE:  Pots creure què m’ha dit avui na Júlia? Que ha menjat un puré boníssim a ca l’àvia! Després ve a casa i els meus ni els vol tastar.  PARE:   No t’ho prenguis malament. Saps que a ella li agrada anar a dinar amb ells.  MARE:   Vols dir que no està a gust amb jo? És això? Què no tinc dret a gaudir d’ella?  PARE: No siguis absurda. Estàs magnificant un simple comentari.  MARE:  No és un simple comentari. És com quan la tieta li va regalar aquell conte de les fades que li va agradar tant. Es passa hores i hores mirant-lo i en canvi els que li compro jo ni els mira.   Moltes vegades, els adults, per ingenuïtat o sentiment de culpabilitat, per por a no donar-nos prou, cream un conflicte innecessari. Intentam aconseguir l'afecte i la predilecció dels nostres fills a qualsevol preu. Tal volta, qui fonamenta aquesta actitud és la manca de confiança en les nostres fortaleses i en l'estima del nen. La frase "es q...

EL DISCURS DE L'ODI

Byung-Chul Han: «Hoy no se tortura, sino que se "postea" y se "tuitea"» Vivim a una societat que viu dins la cultura de l'odi, on el discurs cau en visceralitats de destrucció. Els mitjans de comunicació influeixen al corrent de pensament i es converteixen en un medi potent per amplificar el discurs de l’odi de corrents de pensament. La manipulació de les opinions, la imposició de la mentida, la desqualificació, l’insult... s’han convertit en formes potents de relacionar-se. D’altra banda, l’extensió de l’ús de les xarxes socials ha amplificat aquest fenòmen, especialment entre els joves. És funció de les escoles i instituts desactivar el discurs de l’odi incorporant continguts i estratègies per a que els nostres alumnes tinguin eines per identificar-ho, denunciar-ho i contrarestar-ho. Voldria fer esment a les paraules de Maslow, « Puesto que esta naturaleza interna es buena o neutral y no mala, es mucho más conveniente sacarla a la luz y cultivarla que...