MIRA QUÈ FAIG!

Fa unes setmanes n'Agnès ens va demanar que li compréssim uns patins en línia. La meva primera reacció va ser de rebuig: "es caurà", "no sap anar", "Es farà mal" ... Una sèrie de retrets que problematitzava la veu de la meva filla. Per sort vaig saber vèncer (amb ajuda de la meva dona) la tensió entre la seva voluntat i les meves pors, i li vam comprar els patins. He de dir que l'aprenentatge no ha estat tan caòtic com predeia i en uns pocs dies ha aconseguit mantenir-se en peu sense caure.

Durant aquest procés de caigudes i aixecaments, hi ha hagut molts moments de "Mira què faig!" Aquesta frase l'hem escoltat milions de vegades,  com a pares o mestres, i en diferents situacions. És d'aquest requeriment per part de la meva filla del què volia parlar. A vegades oblidem que per ells és vital i els és necessari que els prestem atenció. Al darrera del seu requeriment hi ha la necessitat d'un mirall on enmirallar-se per fer-se presents. Segons la Teoria del Mirall atribuïble al psicoanalista Jacques Lacan, la formació del jo de l'infant apareix durant el període que és capaç d'identificar la seva pròpia imatge en el mirall i reconèixer-se amb goig, és a dir, li agrada la imatge que el mirall projecta. 

"Mira què faig" duu implícita la seva necessitat de ser escoltat, de veure reflectida la propia imatge en nosaltres, a fi de reconèixer-se i de poder construir-se. Quan n'Agnès cridava "Mira, papà, m'aguanto dreta", jo tenia una gran responsabilitat a la mirada, a l'escolta que feia d'ella, a la paraula que li posava. Al damunt de la frase hi estava el seu éxit, però en la profunditat estava la construcción i el creixement de la seva personalitat. Perquè la meva presencia és un dels elements fonamentals per la seva autoestima. 

És cert que l'autoestima és la visió que cadascú tenim de nosaltres mateixos, l'avaluació personal que ens fem, els defectes i virtuts que ens monstrem… Però també ve marcada per la visió que ens tornen de nosaltres mateixos aquells que están al nostre costat. Reconèixer "allò que fa" li facilita la construcció de l'autoconcepte, la pròpia estima i el propi respecte. Tenim la obligació de retornar-li un elogi a les seves habilitats, a les seves preferències, a les seves qualitats ... En aquesta combinació de mirades sobre el que som i sobre el que volem ser, construeixen la seva persona.

És tan important la formació de l'autoestima com a necessitat humana, tan fonamental, que hauria d'estar sempre molt present, ja que condiciona les relacions entre les persones i els aprenentatges. "Mira què faig" suposa un saber-se explicar un mateix, suposa una interpretació sobre les vivències que necesita ser validada pels altres. Som responsables de la formació de la seva autoimatge. 

"Mira què faig". I jo et miro amb responsabilitat, donant-te seguretat, creant un vincle de pertinença. Et miro possibilitant la generació de sentiments, creant un ambient on puguis gaudir de la teva personalitat amb uns trets personals i singulars, com aquest anar en patins. Només així t'ajudaré a crear la convicció que ets única i irrepetible.