"Las escuelas tienen que entender que su trabajo no es enseñar a memorizar cosas: su verdadera tarea es ayudar a los estudiantes a descubrir quiénes son y qué quieren ser, y ayudarles a conseguirlo." Roger Schank: Aulas, ¿para qué?, en Cuadernos de Pedagogía.
La societat en què vivim presenta transformacions contínuament que van configurant el que som i com ens relacionem. A l'hora de dissenyar el tipus d'educació que volem per a les noves generacions no podem obviar aquesta transfiguració. El sistema educatiu ha de perseguir que cada persona pugui desenvolupar al màxim el seu potencial, perquè es desenvolupi com a individu i participi activament i responsablement de la societat en què viu. Es tracta d'un desafiament urgent i important. Davant aquest objectiu hem de preguntar-nos si l'educació formal segueix preparant per als "imperis de la ment" dels quals parlava Winston Churchill. Tenim clar que hem de preparar els més joves per sobreviure i prosperar en el món actual, però ens falta resoldre com fer-ho.
Potser, una de les maneres de poder avançar sigui des de les competències. Podríem definir les competències com una combinació d'habilitats pràctiques, coneixements, actituds ... que permeten aconseguir un objectiu pràctic. Abans els continguts eren l'única cosa important, ara són les destreses que permeten fer coses amb ells. El següent vídeo que us poso crec que ajudarà al debat.
És possible ensenyar o aprendre a nedar a casa, fins i tot sense piscina? O més encara, fora de l'aigua, però en la vora de la piscina que només serveix per contextualitzar l'activitat d'aprenentatge? Aquesta visió de l'ensenyament / aprenentatge, com ara aquest exmple de natació, ens ajuda a visibilitzar l'absurd de com s'aborden de vegades les competències: des de la creença que els sabers s'han d'aprendre abans que puguin ser aplicats en situacions reals. Donald Schön posa en qüestió l'aplicació estricta dels sabers (científics) en el món del treball, perquè els professionals no es limiten a una aplicació estricta dels seus sabers que es revelen poc pràctics. En canvi, desenvolupen els sabers en i mitjançant la seva pràctica
Al pol oposat tenim el concepte de coneixement enactiu, definit per Bruner entre 1966 i 1968. El coneixement enactiu és aquell que específicament està construït, en complir una pràctica, sobre les habilitats posades en joc pels que adquireixen tal coneixement. La via enactiva, com un procediment de connexió contextual, i per a l'adquisició de coneixements, pot ser instrumentada per l'aptitud dels seus agents, sobre una àmplia gamma de comportaments, des dels motors fins als més intel·lectuals, formals i / o abstractes.
La competència s'absorbeix en les activitats quotidianes, especialment en les accions que fa una persona per realitzar aquestes activitats: la competència es desenvolupa i funciona in situ. Com bé m'ha fet veure la meva companya Berta, en els moviments de braços del vídeo no hi ha possibilitat d'avanç. Quan la noia entri en contacte amb la piscina descobrirà que aquest moviment no li serveix i s'haurà d'adaptar per poder avançar. El mateix passa amb l'exercici de respiració. En fer-ho dins el recipient l'ha separat del moviment del cos i l'ha reduït a un agafar i deixar anar aire dins de l'aigua. Des d'un punt de vista pràctic, el "nedador" que va aprendre una tècnica fora de l'aigua, sap realment nedar? Llavors, s'ha de fer una diferència entre la competència-saber apresa d'una manera descontextualitzada i la competència-en-acció desenvolupada in situ.
El coneixement es viu i es conquereix en mode d'acció. Li donem sentit a les situacions, no tractant informacions, però activant d'entrada els coneixements anteriors. Sense aquesta activació, la situació a la qual ens trobem, i tot el que comprèn (objectes, persones, etc.) no tindria cap sentit. Des d'un punt de vista constructivista, Conèixer és fer. Fer, és aplicar un coneixement o una xarxa de coneixements. Conèixer se situa almenys en tres nivells: el de l'acció (allò que jo faig), el del pensament (allò que jo penso que faig i la comprensió que tinc), i el de la reflexió (el que penso dels meus pensaments i de la meva comprensió). Acció, pensament i reflexió no estan en el mateix ordre, però les tres constitueixen activitats cognitives necessàries per treballar les competències.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari. M'ajuda a aprendre.