Xesús Ballesteros

Si el objeto fuera hacer que los discípulos pensaran, antes que hacer que acepten ciertas conclusiones, la educación se llevaría de modo completamente distinto: habría menos rapidez de instrucción y más discusión, más ocasiones en que los discípulos se encontraran animados a expresarse por sí mismos. (B. Russell, 1916)  L'espai i el temps són condicions i condicionants de la vida escolar. No podem ignorar-los. Gràcies a ells estructuram el que passa, el que vivim o el pot passar. Són aspectes de la vida amb els que ens relacionem i posen en relació el nostre sentit interior i el sentit exterior.  Qualsevol experiència educativa té present l'espai i el temps, però hem de fugir de l'imaginari pedagògic sobre el que és una escola. Espais i temps han de suposar una existència com a possibilitat, com a sentit, com esperit que busca afavorir i habitar. Si aconseguim fugir de l'esquema interioritzat del que ha de ser l'espai i el temps a l'escola, del

Aquesta semana vaig descubrir la sèrie Teachers. Es tracta d'una sèrie nord-americana de comèdia, basada en un web sèrie, sobre la quotidianitat de sis mestres de primària que no tenen les idees clares en absolut. Des de negar-se a llegir contes de fades, perquè "de vegades el Príncep Blau vol sortir amb altres persones" fins barallar-se per aconseguir lligar amb un pare atractiu, són algunes de les situacions que se'ns presenten. En un moment determinat, una de les mestres, amb una crisi sobre la seva finalitat i rol docent, es planta davant del mirall del bany i busca els seus referents educatius. Aquesta escena, des de la seva ironia ens acosta o ens mostra un problema de més profunditat del que pugui semblar: La identitat de l'educador. Preguntar per la identitat de l'educador és plantejar el problema del sentit de la seva activitat, presenta una "articulació" del seu sentit. Actualment, l'educació té molts fronts oberts. No obst

"Hi ha un enigma vell com la vida de l'home a la terra. Més que enigma, és una incomprensió junt amb l'anhel per comprendre el que és incomprensible. I aquest enigma té dues cares com una moneda (...) anvers i revés, home i dona (...). Tan junts que són un mateix, però en canvi mai ha sabut l'un com és l'altre: ni en l' amor, ni en l'odi, ni en al desig, ni en l'esperança, ni en el record (...). Es troben condemnats a no veure's mai. Com que no podem conèixer-nos, ens hem de somiar."  (1959, María de la O Lejárrega, a Ràdio Nacional Argentina "Cómo sueñan los hombres a las mujeres") "Acompanyar és caminar al costat d’algú que es dirigeix vers un objectiu. Un procés que requereix la construcció amb l’altre d’una relació de proximitat on la persona acompanyada esdevingui la veritable protagonista. Acompanyar comporta tres actituds bàsiques: Acollida. Acceptar l’altre sense idees preconcebudes, amb la seva experiència,

"El fet fonamental de l'existència humana no és ni l'individu com a tal, ni la col·lectivitat com a tal. Ambdues coses, considerades en sí mateixes, no passen de ser formidables abstraccions. L'individu és un fet de l'existència en la mesura que entra en les relacions vives amb altres individus; la col·lectivitat és un fet de l'existència en la mesura que s'edifica amb unitats de relació vives. el fet fonamental de l'existència humana és l'home amb l'home." Buber, 1949: ¿Qué es el hombre? Podem afirmar que no s'arriba a ser plenament humà sense el contacte amb els altres, més concretament, sense el reconeixement dels altres. Necessitem ser reconeguts com a persones i ser-ho en exercici de les pròpies qualitats i facultats. A la vegada, aquest reconeixement està relacionat amb l'acceptació de la singularitat i les necessitats de cada individu. Per fer-ho posible, l'individu ha de participar en les diferents formes de rela

Byung-Chul Han: «Hoy no se tortura, sino que se "postea" y se "tuitea"» Vivim a una societat que viu dins la cultura de l'odi, on el discurs cau en visceralitats de destrucció. Els mitjans de comunicació influeixen al corrent de pensament i es converteixen en un medi potent per amplificar el discurs de l’odi de corrents de pensament. La manipulació de les opinions, la imposició de la mentida, la desqualificació, l’insult... s’han convertit en formes potents de relacionar-se. D’altra banda, l’extensió de l’ús de les xarxes socials ha amplificat aquest fenòmen, especialment entre els joves. És funció de les escoles i instituts desactivar el discurs de l’odi incorporant continguts i estratègies per a que els nostres alumnes tinguin eines per identificar-ho, denunciar-ho i contrarestar-ho. Voldria fer esment a les paraules de Maslow, « Puesto que esta naturaleza interna es buena o neutral y no mala, es mucho más conveniente sacarla a la luz y cultivarla que

“Aprender es difícil y siempre requiere correr un riesgo, dar un salto hacia lo desconocido (…) y el fracaso siempre puede llegar”. Philippe Meirieu Una de les practiques més   populars a les aules és l’assemblea. L’assemblea s’ha convertit a molts de centres i de pràctiques en un element de participació essencial, com a font d’aprenentatge. Amb l’’assemblea es vol promoure, entre d’altres aspectes, la participació, l’esperit crític, la idea de pertinença a una col·lectivitat i la vivència engrescadora del dia a dia del treball escolar. Però, realment ho aconseguim?   Tal volta necessitem veure quin concepte d’assemblea tenim. Entenem per assemblea d’aula la reunió del grup classe en què els infants prenen la paraula per tractar temàtiques del seu interès. Des d’aquesta definició qualsevol conversa pot ser suficient, però no ho és tot per obtenir una bona assemblea. La naturalesa del contingut d'una assemblea és de difícil definició, però no és allò que defineix una bona

Presentar una experiència escolar acostuma a ser una reiteració d'espais comuns, filtrats per la particularitat d'aquells que l'han realitzat. En línies generals ens trobem amb descripcions de les activitats o amb un simple esquematisme d’allò fet. És a dir, es centren en aquelles coses que s'han fet a l'aula a mode de receptari: "Una cullerada d'escolta activa, tres jocs de taula i un espai flexible. Ho barregem a una sessió...". Però aquesta manera de presentar no ens permet conèixer ni allò que ha passat durant l’experiència ni el procés de la presa de decisions que ha fet l'equip de mestres per prendre aquella direcció en l'experiència i no pas una altra. En altres paraules, no deixa de ser una experiència personal a l'aula marcada per les situacions viscudes. Per tant, si cerquem construir a partir de les experiències, hem de fugir de transmetre recursos i solucions plantejades per la pràctica i cercar els fonaments psicopedagògics