Passa al contingut principal

ENS RECONEIXEM

"El fet fonamental de l'existència humana no és ni l'individu com a tal, ni la col·lectivitat com a tal. Ambdues coses, considerades en sí mateixes, no passen de ser formidables abstraccions. L'individu és un fet de l'existència en la mesura que entra en les relacions vives amb altres individus; la col·lectivitat és un fet de l'existència en la mesura que s'edifica amb unitats de relació vives. el fet fonamental de l'existència humana és l'home amb l'home."
Buber, 1949: ¿Qué es el hombre?

Podem afirmar que no s'arriba a ser plenament humà sense el contacte amb els altres, més concretament, sense el reconeixement dels altres. Necessitem ser reconeguts com a persones i ser-ho en exercici de les pròpies qualitats i facultats. A la vegada, aquest reconeixement està relacionat amb l'acceptació de la singularitat i les necessitats de cada individu. Per fer-ho posible, l'individu ha de participar en les diferents formes de relació social. Ser reconegut resulta esencial per a la propia identitat i per construir la idea de comunitat. Així doncs, la meva filla esdevé plenament humana quan des de la familia se li dona un espai on ella pugui SER i a la vegada interactúa amb les nostres identitats. És el diàleg que establim qui construeix el reconeixement d'uns i d'altres.  Aquesta importancia del reconeixement fa òbvia la necessitat de treballar-ho a l'escola.

Els espais educatius no són únicament institucions que faciliten l'accés dels estudiants al coneixement. De ser així, crec que están mortes. Crec que han de ser espais on es vetlla per esdevenir veritables espais de reconeixement. Aquest reconeixement no ha de ser únicament de part dels adults que els acullen. Ha d'incloure i de manera incondicional el reconeixement entre companys. L'ajuda entre iguals afavorirà els vincles afectius que ens lliguen. Uns vincles que demanen ser reconeguts (re-coneguts) i reforçats. Tots compartim la necessitat de pertànyer a una manera particular d'entendre i concebre el món.

Una de les practiques que ens ajuda a bastir el reconeixement és l'ajuda entre iguals. Podem definir l'ajuda entre iguals com aquella pràctica que impulsa la creació de vincles entre persones que comparteixen un mateix estatus però que, a la vegada, presenten una diferencia que els permet establir una intenció educativa d'una cap a l'altra. El punt més interessant és aquesta interacció per mitjà d'una relació d'ajuda, sempre que existeixin els rols d'ajudant i d'ajudat, és a dir, la funció educativa intencional.

Com diu en David Duran, la societat actual reclama que tots i cadascun de nosaltres aprenguem al llarg de les nostres vides. Però si volem construir una societat democràtica i sostenible del coneixement tots haurem d’aprendre, però també haurem d’ensenyar

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

POR ISIS

Esta noche no hay sirenas cantando. He bajado a la playa tal y cómo hicimos hace un año, con una botella de cava en la mano y la toalla en la otra. He venido a refugiarme en el silencio de nuestra cala y en la fugaz lucidez de la luna. No me malinterpretes. La nostalgia se me pasará y me daré una nueva oportunidad. Necesitaba volver a nuestra última noche. Seguro que la recuerdas. Estuve toda la semana insistiéndote en tener una velada romántica en la playa. Tu y yo a solas. “Quiero bañarme con la luna.”. Intentaste posponerlo, pero al final cediste. Aquí me tienes hoy, en la misma roca, sentada y brindando a la vida. El mismo brindis de aquella noche: “Por Isis”.  Pensé varias veces en huir. Pero siempre te encargaste de hacerme ver lo débil que era. Aquella frase… ¿Cómo era?… Aquella en la que me decías que era una fracasada y que no tenía dónde ir… Simplemente me harté de padecer la torpeza de tus golpes, de vivir con un marido pésimo y colérico al que los amigos idolatraban. L

Matemàtiques per a una vida quotidiana

"Competència matemàtica: l'habilitat d'entendre, jutjar, fer i usar matemàtiques en una gran varietat de situacions i contextos en els quals la matemàtica juga, o podria jugar, un paper important" Mogens Niss.   Des de fa dècades, la sensibilitat per apropar la formació matemàtica a la vida real ha rebut un especial desenvolupament, cobrant una gran importància. Però aquesta "matemàtica per a la vida" no és una simple reducció a l'alfabetització numèrica. Hi ha múltiples tasques tant o més elementals que aquesta alfabetització: cobrar i pagar, entendre un rebut de la llum, mirar i interpretar gràfics en un diari, interpretar un percentatge de rebaixa .... i que han de ser assumides com un punt de partida, no com a conseqüencia de l'alfabetització. Quan parlem de matemàtiques per a la vida ho fem partint de l'alfabetització quantitativa i de la superació del anumerisme, plantejant objectius matemàtics ambiciosos. Hi ha una sèrie d'a

DEL JO AL NOSLTRES: Ser temps en el temps

Si hi ha alguna cosa que hem descobert amb el confinament és que disposem de tot el temps del món. Estem fets de temps que passa. A les nostres reflexions veiem el sorgiment d’una nova percepció temporal que estava erosionant la memòria. La velocitat amb la què passaven les coses ens obligava a viure una mena d’amnèsia. A les converses entre docents és recurrent el debat sobre la gestió que fem del nostre temps. Un tret comú era la falta de narrativitat a les nostres vides, amb un temps viscut com una successió de llambregades sense connexió entre sí. La concepció temporal que predomina és com una pàgina web d’scroll infinit (com si es tractés de Twitter o d’instagram). Un cicle interminable en constant acceleració. Sense records, sense relacions entre els fets no existeix la possibilitat de construir cap futur comú.  Però com deia, el confinament ens ha fet descobrir que disposem de tot el temps del món. Pensàvem que ens faltava temps quan, de fet, el temps és l'única cosa que